PLOU QUE PLOU... *

* a Joan Baptista Alvau

Plou que plou: hi ha una pàl•lida clariana;
l’angoixa del paisatge es torna humana:
és ara meu tot el gran plor del món.
Veig minyons que juguen al carrer
amb espontània i gran vivacitat,
i escolt un camperol donant gràcies
a Déu, en alta veu.
Com sol que venç l’ombra
al cor entra, ben viva, l’esperança.
Llum i ombres s’alternen en la vida
com les generacions;
estimant la futura humanitat
estim també mon temps. Estic content:
sense núvols i pluja un gran desert
seria la terra, i l’home
no apreciaria l’atzur del cel immens.

_ Francesc Manunta _
Poeta alguerés (1928-1995)